Una passejada pels enigmes del Park GA?ell

L’any 1900, Eusebi Güell es féu amb quinze hectàrees de terreny al nord-est de Barcelona: volia convertir-lo en un complex residencial privat. Antoni Gaudí fou l’arquitecte encarregat de donar forma al projecte que havia de servir de petit paradís terrenal per a la burgesia barcelonina.

Seixanta són les parcel.les enjardinades que presidirien la ciutat de Barcelona i la mar Mediterrània. Els habitatges s’orientarien cap al sud i es disposarien tot seguint un sistema esglaonat, amb la intenció de mantenir el privilegiat panorama com a principal reclam de l’indret. El nom del projecte: Park Güell.

Inspirant-se en el concepte anglès de ciutats-jardí, Gaudí no perdé l’oportunitat, com era habitual en la seva arquitectura, de crear un espai integrat en l’entorn natural. A través del volum, els materials i les idees homenatjà la llum, els colors, les formes i els valors de la cultura mediterrània. Pel que fa a l’ús del barri residencial, la seva planificació incloïa zones d’ús comú per a finalitats tant comercials com lúdiques i espirituals.

Park_GuellVista_Sala_Hipostila

Malauradament, el projecte urbanístic, com a tal, fracassà. De les seixanta parcel·les, només tres se’n vengueren, una de les quals fou al mateix Gaudí. Avui, si més no, n’admirem, entre molts altres elements, el drac, pràcticament mascota de la ciutat; la sala hipòstila, coneguda per les seves solemnes columnes; sense deixar de banda l’imponent i sinuós banc, espectacular mirador i punt de trobada imprescindible del parc. I és que no fou l’indret més fotografiat d’Espanya a Instagram l’any 2015 per res.

Podem considerar el parc un magnífic exemple d’arquitectura ecològica. El terra del teatre grec, tal com es coneixia l’espai al que el banc fa de barana, no fou pavimentat per una raó, i és que, d’aquesta manera, es permet que la pluja es filtri per la sorra fins arribar a una canalització que comunica amb les vuitanta sis columnes dòriques perforades de la sala. Una cisterna, de mil dos-cents metres cúbics, la recull sota el sòl de la sala, usant-se a la vegada per a regar el parc. En cas de sobrar-ne’n, és el drac de la gran escalinata qui l’aprofita en la seva funció de font de benvinguda.

Pura economia. I no es queda aquí: aquestes columnes foren construïdes in situ, per tal d’estalviar costos de producció, igual que ho foren les voltes de ceràmica i morter que encara avui sostenen l’hipòstila. Per cert, sabíeu que la finalitat d’aquesta sala era fer de mercat?

Park_Güell_ElCalvari

El parc, tot seguint la idea de la Colònia Güell, considerà en un principi la construcció d’un temple. A l’exposició Les obres mestres, dins el marc la visita Passejant amb Gaudí, s’hi pot veure una maqueta del que l’església havia de ser. No us sona haver vist una església dins el parc? De ben segur coneixereu El Calvari, però. No parlem del que suposa pujar fins al capdemunt del parc, sinó de les tres creus que Gaudí situà dalt del mateix turó en homenatge al temple que no pogué ser construït.

Avui, un segle després d’haver-se donat per acabat el projecte, el Park Güell és molt més que un parc. És molt més que Patrimoni Universal de la UNESCO i que una estrella indiscutible de les xarxes socials. És més que un mirador i una pista pels runners més matiners.  El Park Güell és un pulmó a la ciutat, una oda a l’obra d’un geni i un record permanent del patrimoni real de Barcelona: la voluntat de transformar els valors d’una cultura en una bellesa que enamori el món sencer.

_

In 1900, Eusebi Güell bought fifteen hectares of land on the North West of Barcelona: he wanted to turn it into a private residential complex. Antoni Gaudí was the architect in charge of shaping the project that was meant to involve a small earthly paradise for the bourgeois of Barcelona.

Sixty was the number of gardened plots that had to dominate the city and the Mediterranean Sea. The houses would be staggered and facing South, with the goal of maintaining the privileged view as the place’s main attraction. The project’s name: Park Güell.

Inspired by the English concept of garden-cities, Gaudí did not miss the opportunity, as was usual in his work, of creating an integrated space within its natural environment. Through volume, materials and ideas, he paid homage to light, colours, shapes and the values of Mediterranean culture. As for the use of the residential area, its planning involved common zones for commercial purposes, as well as for entertainment and spiritual ones.

Sadly, the urbanistic project as such did not go through. From the sixty plots, only three were sold, one of those to Gaudí himself. Today, however, we admire, among many other elements, the dragon, practically the city’s mascot; the hypostyle hall, known for its solemn columns; without leaving the stunning and sinuous lookout and unmissable meeting point of the park. It wasn’t Spain’s most photographed spot on Instagram of 2015 for nothing.

We can consider the park a great example of ecological architecture. The Greek theatre floor, as the space in which the bench works as rail was known, was not paved for a reason, that being, it allows rain to filter through the sand and get to a canal that communicates with the eighty six Doric drilled columns. A 1200m3 tank gathers it under the room’s floor, using it at the same time to water the park. Were there to be any left over, it is the dragon that uses it for its fountain welcoming function. Pure economy. In addition, these columns were made in situ, so as to save production costs, the same way the ceramic ceiling still holding the hall were.

The park, following Colònia Güell’s idea, considered in its beginning the construction of a temple. On the exhibit The Masterpieces, within the Walking with Gaudí exhibition, a model of what the church would be like. You do not recall seeing a church in the park? You must be familiar with The Calvary, though. No as in the one that means going up the park’s hill, but the three crosses Gaudí placed on top of the same slope, as an homage to the temple that could never be built.

Today, over a century after having finished the project, Park Güell is much more than a park. It is much more than UNESCO World Heritage and social network’s sweetheart. It is more than a lookout and a Park Güell is a lung of the city, an ode to a genius’s work and a permanent reminder of Barcelona’s real heritage: the will of turning a culture’s values into a beauty that charms the whole world.

*Imatges: Vistes: www.destinosa1.com / Columnes: www.parkguell.cat / Calvari: www.amazonaws.com

 

Leave a Reply